Aquí podem considerar l'origen de la novella de ciència-ficció i de la novella de terror.
'Frankenstein', la millor collita de l’estiu sense
estiu
El Club Victòria recupera la novel·la que va començar a escriure el 1816 Mary Shelley,
un clàssic de la ciència-ficció i el terror que admet múltiples lectures
Sebastià Bennasar
672 Articles
El 1816 es va viure un estiu sense estiu. Les circumstàncies climàtiques varen ser molt adverses,
segurament ocasionades per una combinació de factors que va fer que a Europa les temperatures
fossin les més fredes entre el 1766 i el 2000. Els científics expliquen que es va deure a una
caiguda de l’activitat solar i la combinació de diferents erupcions volcàniques, especialment la del
volcà Tambora, a Indonèsia. A més a més, tot plegat va coincidir amb la darrera dècada de
l’anomenada petita edat del gel, que d’ençà del 1350 havia causat un refredament constant del
clima a Europa.
Les circumstàncies especialment adverses varen ocasionar una crisi alimentària de primera
magnitud. Tot semblava una mica apocalíptic, però aquestes circumstàncies tan extraordinàries
varen ser una gran sort per a la història de la literatura, perquè si no haguessin passat, no hauria
nascut mai una obra fonamental de la literatura contemporània: Frankenstein.
Segurament, molts ja coneixeu la història de la famosa trobada a Vil·la Diodati, a Suïssa, entre el
poeta Lord Byron, el seu metge personal, John Polidori, Mary Shelley i el seu marit, Percy
Shelley, durant aquell estiu sense estiu. Un vespre, tots quatre havien llegit tot un seguit d’històries
de fantasmes en una antologia alemanya que corria per la casa i, aquella nit, lord Byron –diuen els
biògrafs que era una mica fatxenda i que li encantaven aquesta mena de juguesques– va desafiar
tots els altres a escriure un conte de terror. Només el metge va acabar la seva història, però Mary
Shelley va crear aquella nit el bessó inicial de Frankenstein. Tenia tot just divuit anys i una curiositat
innata, entre més coses, per totes les teories que llavors circulaven sobre la possibilitat que
l’electricitat pogués servir per a ressuscitar cossos, perquè l’electricitat i els seus usos encara eren
molt desconeguts en el moment en què l’autora va escriure la novel·la.
Dos anys més tard, Mary Shelley ja havia publicat la novel·la que tots coneixem. Era el 1818, i per
aquella primera edició Mary Shelley va haver d’ocultar el seu nom perquè es pensava que cap
editorial no voldria publicar un llibre de terror escrit per una dona. A l’edició de 1823, cinc anys
després, sí que va publicar la novel·la amb el seu nom. Ara ens n’acaba d’arribar una nova versió
catalana sorgida de la mà sempre ben fiable de Xavier Zambrano i en edició del Club Victòria de
Viena Edicions, el número disset d’aquesta singular col·lecció dedicada a la novel·la anglesa del
segle XIX.
Sense compassió
Com expliquen les editores de Viena, Frankenstein, va ser “considerada l’estendard del
romanticisme i del terror gòtic, ens recorda que els humans, desconfiats per naturalesa, solen estar
mancats del més petit sentit de la compassió. Encara que la criatura s’apropi als altres amb
respecte i sinceritat, confiant que es regiran pels principis de la religió i la pietat, els humans la
rebutgen una vegada i una altra, perquè són incapaços de veure-hi més enllà de la seva aparença
monstruosa”.
Però de quina criatura parlen? Doncs de la criatura que, de llavors ençà, s’ha conegut com a
monstre de Frankenstein, l’ésser creat a partir de diferents fragments de cadàvers humans per
Víctor Frankenstein i a la qual insufla vida gràcies a la concentració d’una gran quantitat d’energia
elèctrica. La seva alçada i força descomunal i el seu aspecte inspira el terror a gairebé tothom qui el
veu, i això fa que el monstre acabi buscant el seu creador per demanar-li de no estar sol i, quan no
compleix els seus desigs, per venjar-se.
Hi ha qui pot pensar, i segurament així és com va ser rebuda en el seu moment, que la criatura
creada per Frankenstein és una aberració de la natura humana i que el doctor paga pel seu pecat,
per la supèrbia d’haver-se volgut comparar amb Déu a l’hora d’insuflar vida, però la novel·la,
llegida avui, permet moltes altres reflexions, començant per la por que ens genera l’altre, el
desconegut. El monstre pot ser una al·legoria de qualsevol ésser que surti de les nostres
convencions, bé sigui per ideologia, raça, sexe, creença… I a més a més, també ens permet una
lectura sobre els efectes terribles de la solitud en qui la pateix i els efectes de la incomprensió. Una
novel·la absolutament moderna, tret essencial que comparteixen els grans clàssics.
Vampirs
En aquella famosa nit a Vil·la Diodati també es va posar el germen a un altre tipus de novel·la de
terror i a una altra criatura que acabaria triomfant enormement: el vampir. Lord Byron va començar a
escriure la seva història de por recuperant diferents llegendes que havia sentit en els seus viatges
pels Balcans, i aquesta novel·la va ser la base que va inspirar el metge Polidori per escriure El
vampir, que es va publicar el 1819 i que es considera unànimement com el naixement literari modern
d’aquest ésser que ha omplert d’ençà de llavors els imaginaris dels contes de terror i que
desembocà el 1897 en la publicació de Dràcula, de Bram Stoker, que també va recuperar el Club
Victòria en traducció de Zambrano.
S’ha discutit molt sobre el paper que va tenir el marit de l’autora, el poeta Percy Shelley, en la
creació de l’obra, i es creu que en una versió primigènia del 1817 va donar-li un cop de mà,
sobretot, per a polir alguns aspectes gramaticals i lingüístics del text, però el 1831 va ser ella qui va
reescriure la novel·la de dalt a baix, una idea que ja li rondava pel cap d’ençà de 1818, quan es va
publicar la primera edició del llibre.
Una vida complicada
Quant a la vida de Mary Wollstonecraft Shelley (que de fadrina es deia Godwin), podem dir que no
va ser la més afortunada del món. Va néixer el 1797 i va morir el 1851 i era filla del filòsof polític
William Godwin i de la filòsofa Mary Wollstonecraft, autora de la Vindicació dels drets de la dona,
una obra pionera del feminisme. Tot i això, Shelley no va tenir temps de gaudir de la mare, que va
morir de sobrepart quan ella era molt petita, i va tenir una pèssima relació amb la seva madastra.
A tan sols setze anys, va començar la relació amb Percy Bysshe Shelley, que era cinc anys més
gran i ja era casat. En el viatge que feren per Europa juntament amb la seva germanastra, Claire
Clairmont, va quedar embarassada, però la nena va néixer de manera prematura i va morir. Durant
dos anys, la parella va viure assetjada pels deutes i per l’ostracisme social, perquè la seva relació
era molt mal vista, atès que ell un home casat. De fet, no es varen casar fins el 1816, quan la
primera dona del poeta s’havia suïcidat. El 1818 varen instal·lar-se a Itàlia, on la parella va tenir dos
fills més que varen morir abans que ella parís el quart, l’únic que va sobreviure. Qui no va viure
gaire més va ser el seu marit, que es va ofegar quan el seu vaixell es va enfonsar durant una
tempesta. L’escriptora va consagrar bona part de la seva vida a fer d’editora de les obres del seu
marit, però va aconseguir sobreviure com a escriptora professional, tot un envit per a una dona a
l’Anglaterra de l’època.
Powered by TCPDF (www.tcpdf.org)
'Frankenstein', la millor collita de l’estiu sense estiu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada