Texto escrito por Lucía Etxebarría, fácil, rápido y muy claro:

"Sábado por la noche. Me pillé la mano con la puerta de la cocina (soy
muy propensa a los accidentes domésticos: soy sagitario y no tengo
“conciencia de peri cuerpo”). Me presenté sola en el hospital de Sant
Pau porque mi compañero se quedaba a cuidar de mi hija. Me pasaron a
la sala de espera. Allí había una niña, venga a... llorar.... Le
pregunté su edad. Tenía 18 años, estudiaba en Barcelona, tenía una
otitis. Llevaba dos horas allí. Su familia estaba en Girona. Yo sé que
las otitis duelen muchísimo, he pasado alguna. Pero creo que también
lloraba porque estaba asustada y sola. Me presenté ante la enfermera.
Le dije que por favor le dieran un calmante a esa chica. Me dijo que
como enfermera ella no podía administrar nada sin autorización del
médico. “¿Y dónde está el médico?”. “Ocupado, y aún puede tardar
horas”. Y luego me miró: “Tú eres escritora, ¿no? Escríbelo. Cuenta
cómo está la situación”. Y eso he decidido hacer.

Vamos a aclarar las cosas. No están haciendo recortes en sanidad
porque la cosa esté así de mal, sino porque la sanidad es un gran
negocio, y si se privatiza, al estilo de Estados Unidos, muchos se van
a hacer multimillonarios.

Se podría recortar de muchas otras partidas.

Los toros se subvencionan: las fiestas taurinas nos cuestan 564
millones al año en subvenciones.

Los clubes de futbol también, de forma indirecta. Deben 750 millones a
Hacienda y 11 millones a la Seguridad Social. De hecho, la UE ya ha
propuesto investigar al fútbol español por presuntas ayudas del
Estado.

Se podría eliminar los sueldos y pensiones vitalicias y prohibir por
ley que los ex presidentes cobren de la empresa privada a la vez que
disfrutan de su pensión vitalicia: González y Aznar siguen sin
renunciar al sueldo de 80.000 € mientras reciben altas retribuciones
de Gas Natural y Endesa, por ejemplo.

Se podría prohibir que un político cobre del Estado y de la empresa
privada: Acebes cobra del Congreso y de Iberdrola, por ejemplo.

Se podría recortar sueldos de cargos políticos. Si un ciudadano tiene
que cotizar 35 años para percibir una jubilación, no veo por qué los
diputados lo hacen a los siete, ni por qué no tributan un tercio de su
sueldo del IRPF, como hacemos los demás.

Se podría endurecer las penas contra el fraude fiscal. El 72% de este
fraude proviene de las grandes empresas que facturan más de 150
millones de euros al año, y de la banca. Ahorraríamos 90.000 millones
de euros.

Se podría eliminar el concordato con el Vaticano. El ahorro final
estaría entre los 6.000 y los 10.000 millones de euros. Jesús
predicaba la pobreza, y la Iglesia se debe mantener mediante las
aportaciones de los fieles, como ya dijo el propio San Pablo.

Esa niña que lloraba en urgencias podría ser su hija. Peor aún, usted
podría padecer leucemia. Y si la padeciera, un seguro privado no le
ayudaría, porque los mejores especialistas están en la Seguridad
Social. Lo sé porque se trata de una enfermedad que he vivido de
cerca.

Usted que me lee: tome conciencia, por favor. El fútbol es un negocio.
Los toros, una tortura. Los gastos del Congreso, un lujo innecesario.
Las pensiones vitalicias, una enorme falta de ética. La fe es una
opción. Pero la salud es un derecho."

Lo mismo podría decirse de la educación. ¿En serio vais a permitirlo?
¿o es que os dan alergia las manifestaciones?
Luchemos por lo nuestro, es nuestro derecho. Por una democracia real.

Un saludo.

Haurem de passar a majors?

Entrevista a Ignacio Ramonet

Aqui teniu una entrevista en la qual es tracta la actual crisi.

Aqui teniu la pàgina a l'article referit de Mario Draghi: http://www.ecb.europa.eu/press/key/date/2012/html/sp120224.en.html

Com fer-se productor d'energia... per a consum propi, clar...

Banca ètica i sostenible

 

 Aquí teniu un article sobre la banca ètica i solidària:

https://www.economiasolidaria.org/

Els Deutes ecològics de la democràcia moderna

Floren MarcellesiEcologia Política

El moviment del 15-M ha posat en evidència el profund deute que han contret les societats modernes amb la democràcia. Al seu torn, la democràcia moderna té un deute latent amb l'ecologia política i amb la seva lluita per estendre l'autonomia personal i la solidaritat col · lectiva en l'espai (solidaritat transnacional), en el temps (solidaritat transgeneracional) i al conjunt de la naturalesa ( solidaritat biocèntrica i interespecie). Sobretot, aquesta democràcia no sol integrar en els seus processos alguns aspectes que, a més d'ampliar els nostres cercles de solidaritat, són centrals per a la transició cap a una supervivència civilitzada de l'espècie humana: la qüestió de l'autolimitació, la representació dels sense veu, la governança glocal i la capacitat de respondre a la urgència ecològica.
En aquest article, no tinc cap intenció de ser exhaustiu, ni de trobar la solució perfecta. Em cenyiré per a cada repte a exposar pinzellades de diagnòstic i de propostes que espero puguin ser d'utilitat per a totes aquelles persones inquietes i ansioses d'alternatives, tant en les institucions com al carrer.

La democràcia de l'autolimitació
Davant el caràcter malbaratador de les societats occidentals, principal causant de la crisi ecològica, un dels factors decisius és l'autolimitació (Riechmann, 2008). Dit d'una altra manera més institucional, la gestió global de la demanda és una prioritat, no només en temes més acceptats com l'aigua o l'energia sinó també en tots els aspectes del consum de masses: consum de carn i peix, emissions de CO2, ús de recursos naturals (renovables i no renovables), espai de terra disponible, opulència material acceptable ... Per descomptat, establir límits al nostre consum i distribuir els trossos de natura que ens corresponen segons principis de justícia ambiental, i sobretot de forma ordenada i assumida per tots i totes, planteja un repte de gran magnitud per a la res publica.
Per no caure en temptacions autoritàries-o, pitjor, ecofeixistes-i assumint que un model descentralitzat i participatiu és la forma més eficient d'assolir l'objectiu (Marcellesi: 2008, p6), és comú llegir en els moviments ecologistes i transformadors que es decidiran de forma democràtica les necessitats (bàsiques, socials, instrumentals, etc) ajustades als límits ecològics ia la equitat social. No obstant això, és menys comú trobar propostes concretes de com articular aquesta "democràcia de les necessitats". I no són poques les preguntes: Qui defineix i com el que és una necessitat col · lectiva? Quines necessitats es posen a debat? Com es combina aquest debat amb les llibertats individuals, ja que la satisfacció individual pot entrar en conflicte amb les aspiracions col · lectives? És per tant important definir processos o eines democràtics que permetin fer realitat el que Riechmann anomena la "autogestió col · lectiva de les necessitats i els mitjans per a la seva satisfacció" (2008, p.54)
Assolir aquesta reconstrucció col · lectiva de les nostres necessitats, sense imposicions, passa primer per un procés de reapropriació democràtica de la riquesa on plantegem obertament per què, fins on i com produïm i consumim. En aquest sentit Viveret (2002), en un informe sol · licitat pel govern francès de l'esquerra plural (1997-2002), animava a organitzar debats participatius a nivell estatal, regional o local, sobre "la naturalesa de la riquesa, el seu càlcul i la seva circulació ". De fet, la New Economics Foundation, que promou un canvi radical de norma en el treball en proposar la setmana laboral de 21 hores, defensa una idea semblant: "un debat nacional sobre com fem servir, valorem i distribuïm la feina i el temps" (Coote et al: 2010, p.38). Encara que no detallen com dur a terme aquesta proposta, podem trobar algunes iniciatives portades de forma participativa en la pràctica: des de les institucions amb la "Iniciativa Spiral" del Consell d'Europa, (1) des dels moviments socials, amb el "Parlament de la carrer "al Quebec que va donar lloc al" producte intern suau "(2) o al Sud, amb l'indicador de" bon viure sostenible "per a l'Estat d'Acre, un dels més" pobres "de Brasil. (3)
Per la seva banda, les "iniciatives en Transició" (4) són també un moviment que de forma genuïna vol compaginar límits del creixement amb noves formes de democràcia. Assumeixen com a punt de partida que les nostres societats han de superar alhora el canvi climàtic i el sostre del petroli, i busquen solucions compartides basades en processos comunitaris i deliberatius (a nivell de ciutat, de barri, d'escola, etc). Aficionades a metodologies dinamitzadores tipus World Cafè o Open Space, aposten per la inclusió com a valor central per ser capaç de sumar de manera pragmàtica a nombroses persones, col · lectius, associacions, empreses i institucions. A través també d'eines de "democràcia econòmica" com les monedes alternatives, els grups de consum o els bancs de temps, practiquen l'autolimitació-sense necessàriament haver de esmentar-la-des de la relocalització ecològica, solidària de l'economia.

La democràcia dels sense veu
Amb el concepte de "sense veu", em refereixo a dues categories principals que no tenen representació avui dia en els nostres sistemes democràtics establerts: els éssers humans-que viuen en terres llunyanes com als països del Sud o que encara no han nascut com les generacions futures-, i la resta d'éssers vius i no vius. De fet, comparteixo la sorpresa de Bruno Latour que es pregunta per què "hem pensat que la política (era) un assumpte d'humans entre si? Com que (...) sempre han interactuat humans i no humans i que la política sempre ha estat també una definició de cosmos. "(2010) Per tot això, comparteixo al seu torn la proposta de Jorge Riechmann de" superar el nostre arrogant antropocentrisme i aprendre a parlar (...) en nom de les generacions futures, de les restants espècies vives, de tots aquells que no poden participar en els nostres consells o assemblees però es veuen però afectats per les nostres decisions (2005, p.201).
A més, ens arriben des del Sud propostes al voltant del sumak kawsay i els «drets de la natura» que revolucionen la nostra cosmopolítica moderna. Si, com ho diu la Constitució de la República d'Equador del 2008, la «Pacha Mama (...) té dret que es respecti integralment la seva existència i el manteniment i regeneració dels seus cicles vitals», això implica que la naturalesa, i els seus diferents components, es converteixen en subjecte polític que d'una forma o altra s'hauran d'anar incorporant en els nostres processos democràtics humans. En altres paraules, hem de contestar la pregunta que ja feia Barbara Ward el 1972: qui defensa la Terra?
Davant l'actual màquina representativa silenciadora dels interessos de les generacions futures i dels no-humans, trobem primer dues propostes que tenen en comú l'articulació d'un sistema bicameral per ampliar els espais de controvèrsies i debats. D'una banda, Bourg i Whiteside plantegen en la seva proposta de "democràcia ecològica" una "bioconstitución" on es posaria en marxa el "Senat del futur". Aquest Senat encarnaria específica i exclusivament els interessos llarg placistas, i amb integrants triats en base a programes també llarg placistas. Els autors introdueixen també en aquest panorama la presència de les ONG ecologistes en òrgans deliberatius dels poders públics (Bourg, Whiteside: 2009). De fet, igual que existeix un diàleg social amb els sindicats, tampoc és desgavellat imaginar per aquesta via un "diàleg ecològic" amb nous agents que defensen el medi ambient, generacions futures i / o poblacions del Sud.
Per la seva banda, Latour proposa completar l'actual Congrés, el dels éssers humans i que anomena "la cambra dels valors", amb un "Parlament de les coses". En aquesta "cambra dels fets", estarien persones reconegudes per la seva competència en un àmbit particular i que representarien les "coses" (tonyina vermella, abelles, boscos, etc.), Igual que els diputats tradicionals representen avui dia la ciutadania. Segons Latour (2006), aquest parlament "s'estén a les coses el privilegi de la representació, la discussió democràtica i el dret", la qual cosa a primera vista casa amb els avenços en el Sud dels drets de la natura.
Paral · lelament a aquestes propostes, també recullo aquí tres iniciatives que apunten al mateix sentit i penso són generalitzables:

    * L 'Ombudsman del futur: el defensor de les generacions futures ja existeix per exemple a Hongria. A més de salvaguardar el dret constitucional de les generacions presents a un medi ambient sa, actua com a guardià de les generacions futures en advocar per la sostenibilitat en totes les lleis nacionals i locals rellevants i en fomentar la intervenció de la societat civil en aquests assumptes. ( 5)
    * El defensor dels animals: hi ha aquesta figura jurídica en el cantó de Zurich a Suïssa que no obstant això, després d'un referèndum federal, no es va aconseguir estendre a tot el país.
    * Representants del Sud en les assemblees del Nord: la xarxa de municipis "Aliança del Clima" (6) atorga de manera estructural la vicepresidència de la seva organització a representants de les poblacions indígenes dels boscos tropicals.

La democràcia glocal
Des de la seva creació, els moviments ecologistes ho tenen clar: cal "pensar global i actuar local" acostant els processos de deliberació i decisió a la ciutadania per a una millor cogestió i distribució dels nostres recursos naturals. Al mateix temps i encara que aquesta articulació va trigar a quallar, la Cimera de la Terra de 1992 va acabar d'assentar un nou consens mundial: només podrem lluitar de forma eficient contra reptes globals, com l'escalfament global, la pèrdua de biodiversitat, la desforestació, etc ., amb respostes globals. S'estableix d'aquesta manera una dansa dialèctica entre dues dinàmiques complementàries des de baix i des de dalt. La democràcia de la glocalitat reforça tots dos espais de participació locals i globals, garantint una correcta articulació entre les dues dimensions tant des de les institucions com des dels moviments socials. (7)
Mentre ampliem la descentralització com a eina per a la construcció de comunitats i societats resilients (disminució de la connectivitat econòmica i energètica global), la situació socioambiental mundial requereix d'aliances globals més enllà de l'ecomunicipalismo (augment de la connectivitat democràtica global). Així mateix, segons el grup Great Transformation Initiative, "la transformació mundial necessitarà el despertar d'un nou actor social: un ampli moviment de ciutadans del món que expressi una identitat supranacional i construeixi noves institucions per a una era planetària" (2010, p3). Els Fòrums Socials Mundials des 2001 (amb els seus alts i baixos sobre qüestions ambientals), la mobilització social en la cimera sobre canvi climàtic de Copenhaguen el 2009, la Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i els Drets de la Mare Terra a Cochabamba el 2010 , la protesta planetària del 15-O dels Indignats el 2011, són demostracions de la facultat de la societat civil a ser un agent de canvi organitzat en xarxes de xarxes a nivell supralocal, permetent un transvasament constant entre el local i el global.
D'altra banda, després del fracàs de la Cimera de Copenhaguen, també cal repensar l'estructura institucional mundial cap a un "marc deliberatiu global". Per exemple, reprenguem una vella reivindicació ecologista, a més defensada per alguns governs: l'Organització Mundial del Medi Ambient que tindria com a objectiu, entre altres coses, promoure la participació social en relació amb els conflictes ecològics i els béns comuns mundials (per exemple a través d'ONG internacionals i locals o de conferències de consens globals). A més, ajuntem aquesta idea amb el «Tribunal Internacional de Justícia Climàtica» proposat per la Conferència de Cochabamba el 2010. En paral·lel fem un pas més cap a la democràcia global amb la creació d'un "Parlament mundial" que superi les actuals mancances de l'Assemblea General de Nacions Unides, instaurant una forma de proporcionalitat entre el pes polític d'un Estat i el seu nombre d'escons i arribant, tant de bo encara que pugui sonar utòpic, a organitzar un escrutini universal (Onesta, 2007). (8) A més curt-mig termini, està sobretot a l'abast optar per una major integració europea, més enllà dels Estats-Nacions poc aptes per respondre a problemes transfronterers o la crisi dels deutes sobirans-profundament relacionada amb la crisi de l'economia real-real (la dels fluxos de matèria i energia). Aquest federalisme europeu, (9) que espero pugui venir d'un veritable procés constituent europeu, no seria un nou romantismo supranacional sinó una realitat regional de dimensió adaptada (dins de l'actual globalització econòmica) per impulsar un altre model de producció i consum (cap a la relocalització ecològica de l'economia). 

La democràcia de la urgència ecològica
Arribat a aquest punt, no podem obviar una qüestió plantejada per alguns autors ecologistes: és compatible la urgència de la crisi ecològica amb els temps que impliquen la democràcia de l'autolimitació, dels sense veu i de la glocalitat? És cert que aquesta democràcia descriu l'article suposa procediments complexos i allargats en el temps per poder deliberar, debatre de manera contradictòria, (in) formar la ciutadania i articular a una multitud de xarxes i agents amb interessos múltiples a diferents nivells locals, regionals i mundial. Així mateix, segons SEMAL i Villalba (2010), hi ha una incapacitat intrínseca dels processos deliberatius democràtics a integrar la urgència en la seva percepció del temps. És més: hi ha un ultimàtum ecològic (reforçat per l'encreuament de les qüestions climàtiques i energètiques) i per tant un "compte enrere" per prendre decisions fonamentals, sota pena d'una desaparició brutal de qualsevol ideal democràtic.
Sense negar aquesta objecció, aquestes reflexions es basen d'una banda en la predominança d'un escenari de tipus "col·lapse" (10) i, d'altra banda, tendeixen a afavorir una resposta a través d'una elit eco-il·lustrada. Si bé estic d'acord que hi ha pressa a adoptar canvis estructurals i no queda gairebé marge de maniobra per equivocar-se, la capacitat d'aguant del sistema actual davant l'ensorrament social i civilitzacional (per sobre, per exemple, del que predicava el primer informe del Club de Roma el 1972) sembla indicar que encara és probable que existeixi una "finestra de sostenibilitat" per arribar a reformes substancials i compatible amb una transició democràtica cap a una sostenibilitat solidària local i global (que requeriria al voltant d'una generació). Dit el que s'ha dit, l'escrit no deixa de ser una aposta amb certa dosi de fe en l'ésser humà (igual que els ecologistes del col·lapse apliquen altres tipus de creences, més pessimistes i hobbesianes, sobre la humanitat). Simplement, hem d'admetre que els escenaris de futur no poden ser pronosticats ja que no tenim una informació completa sobre l'estat actual del sistema, que no podem preveure l'evolució de sistemes complexos turbulents i que tampoc podem anticipar les decisions humanes futures davant aquestes evolucions .
En conclusió, dins de la democràcia ecològica del segle XXI marcada per la incertesa i la indeterminació, la nostra primera meta és posar tots els recursos per a construir societats resilients i cohesionades preparats a enfrontar-se a canvis bruscs ia probables punts de ruptura i inflexió. La meva aposta és clara: no només és desitjable sinó que és també possible des d'una democràcia radicalment reformada des de l'ecologia.
Referències:
Bourg, D. i Whiteside, K. (2009): Pour uneix démocratie Écologique. Disponible a:
http://www.laviedesidees.fr/Pour-une-democratie-ecologique.html?lang=fr
Coote Anna, Jane Franklin and Andrew Simms (2010): 21 hores: Per què una setmana laboral més curta pot ajudar-nos a prosperar en el segle XXI, New Economics Foundation. Disponible en castellà en http://www.ecopolitica.org/
Great Transition Initiative (2010): Imagine All the People: Cap a un moviment de ciutadans del món, en Visions i camins per a un futur ple d'esperança, GTI.
Latour, B. (2006): "El Parlament de les coses", la Vanguardia, 2006.08.02
Latour, B. (2010): "Remettre els non humains au coeur de la politique". Ecorev, Hivern 2010, N34.
Marcellesi, F. (2008): Ecologia política: gènesi, teoria i praxi de la ideologia verda, Bakeaz.
Onesta, Gérard (2007): "A European to a World Parliament" a The Case for global democracy, advocating a United Nations Parliamentary Assembly, Kauppi et al.
SEMAL, L. i Villalba, B. (2010): "Obsolescence de la durée et actualité du délai". Ecorev, Hivern 2010, N34.
Riechmann, Jorge (2008): "Com canviar cap a societats sostenibles? Reflexions sobre biomimesi i autolimitació ", Democràcia Ecològica. Formes i experiències de participació en la crisi ambiental.
Riechmann, Jorge (2005): Un món vulnerable: assajos sobre ecologia, ètica i tecnociència, Els Llibres de la Cataracta, Madrid 2000
Viveret, Patrick (2002): Reconsidérer la richesse: rapport final de la mission "nouveaux facteurs de richesse", Secretariat d'État à l'économie Solidaire, Paris
Notes:
(1) El Consell d'Europa impulsa en diverses localitats europees l'elaboració participativa d'indicadors de progrés i de benestar compartit per totes les persones i agents d'un territori. Més informació: https://spiral.cws.coe.int/
(2) El Parlament del carrer va ser un exercici de democràcia directa impulsat per moviments de lluita contra la pobresa que interpel l'Assemblea Nacional del Quebec. Com a resposta, el primer ministre quebequès va crear un òrgan anomenat el "Encreuament dels sabers". Dels seus treballs va néixer l'indicador "producte intern suau". Més informació: http://www.produitinterieurdoux.org/
(3) L'estat d'Acre ha definit un indicador de "bon viure sostenible" que té en compte la seva principal riquesa: el bosc amazònic. El procés s'ha dut a terme de forma participativa amb economistes brasilers i la societat civil local-en primer lloc, els pobles indígenes-i ha comptat amb l'assessorament d'una ONG i una universitat franceses. Més informació: http://www.france-libertes.org/Creation-de-l-Indicateur-de-bien.html
(4) Més informació a http://movimientotransicion.pbworks.com
(5) Més informació: http://jno.hu/en/?&menu=intro
(6) Més informació: http://www.klimabuendnis.org/
(7) La Great Initiative Transition proposa de fet una triple dinàmica "Des de baix: les responsabilitats s'hauran de desplaçar cap als nivells locals dins de l'esperit de subsidiarietat i participació. Des de dalt: les creixents necessitats de governabilitat global desplaçaran una part més gran de la presa de decisions al context internacional. Des dels costats, els negocis i la societat civil es convertiran en socis més actius de la governabilitat. "(Raskin et al. (2002): La Gran Transició: la promesa i l'atracció del futur, Institut Ambiental d'Estocolm, p54).
(8) Fins i tot hi ha una campanya mundial per una Assemblea Parlamentària a l'ONU: http://es.unpacampaign.org/about/index.php
(9) Per exemple, els premis Nobel d'economia del 2011 recomanen que, per superar la crisi, Europa es doti d'un pressupost federal de la mateixa manera que ho va fer Estats Units després de la seva independència el 1776. Font:
(10) Truco col · lapse a un escenari de futur on els conflictes i les crisis entren en una espiral descontrolada i les institucions es desplomen.
Font: Ecologia Política n º 42

El Banco Santander y el BBVA financien fabricants d'armes nuclears

El Banco Santander i el BBVA financen fabricants d'armes nuclears

La ICAN presenta l’informe Don’t Bank on the Bomb per denunciar les inversions en productors d’armes nuclears.

5 de març de 2012. La Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears, (ICAN) de la qual és membre la Fundació per la Pau, fa públic avui el seu informe Don’t Bank on the Bomb , sobre les entitats que inverteixen en empreses vinculades amb la producció de les armes nuclears. Segons l’informe, el Banco Santander i el BBVA financen empreses implicades en la producció d’armes nuclears nord-americanes, britàniques i franceses. Els dos bancs espanyols han concedit crèdits o han participat en l’emissió de bons de 10 empreses estrangeres que fabriquen armes nuclears o els míssils o submarins que s’utilitzen per llançar-les.

L’estudi de 180 planes, realitzat en col·laboració amb l’empresa d’inversions ètiques Profundo, és el primer informe global sobre les inversions en productors d’armes nuclears. Identifica més de 300 institucions financeres de 30 països que estan involucrades en el finançament de productors d’armes nuclears. El Banco Santander i el BBVA són els dos únics bancs espanyols que apareixen a l’informe.

“Qualsevol ús d’armes nuclears violaria la llei internacional i tindria unes conseqüències humanitàries catastròfiques. Invertint en productors d’armes nuclears, el Banco Santander i el BBVA estan facilitant l’acumulació de forces nuclears. Això soscava els esforços per aconseguir un món lliure d’armes nuclears i augmenta el risc que un dia, aquestes armes extremes de destrucció massiva tornin a ser utilitzades.” Assegura Tim Wright, el director de l’ICAN a Austràlia i coautor de l’informe.

Els països que tenen armes nuclears gasten l’astronòmica xifra de 100.000 milions de dòlars cada any per mantenir i modernitzar les seves forces nuclears, segons l’informe. Gran part d’aquesta feina la duen a terme empreses com BAE Systems a la Gran Bretaña, Lockheed Martin i Northrop Grumman als Estats Units, Thales a França i Larsen & Toubro a l’Índia. Institucions financeres inverteixen en aquestes companyies facilitant-los préstecs i essent propietaris d’accions i bons.

L’activista sud-africà i Premi Nobel de la Pau Desmond Tutu ha fet el pròleg de l’informe. Hi afirma: “La desinversió va ser vital en la campanya per posar fi a l’apartheid a Sud-àfrica. Avui, la mateixa tàctica pot – i ha de– ser utilitzada per desafiar la creació més perversa de l’home: la bomba nuclear. Ningú hauria de treure profit d’aquesta terrible indústria de la mort que ens amenaça a tots.”
Informe Don’t Bank on  the bomb


Annex

Inversions del Banco Santander
•        Boeing: el Banco Santander va finançar bons emesos per Boeing el mes de novembre de 2009 (12 milions de dòlars) i el juliol de 2011 (una estimació de 15 milions de dòlars), i va proporcionar préstecs el mes de novembre de 2009 (29,5 milions de dòlars), el març de 2010 (una estimació de 60 milions) i el novembre de 2010 (una estimació de 40,7 milions). Boeing fabrica els míssils nuclears dels EUA.
•        EADS: el Banco Santander va prestar aproximadament 111,4 milions a EADS l’abril de 2011. EADS fabrica míssils nuclears francesos.
•       Finmeccanica: el Banco Santander va finançar bons el mes d’octubre de 2009 (una estimació de 62,5 milions de dòlars), i va proporcionar préstecs el juliol de 2008 (una estimació de 99,2 milions), i el juliol de 2010 (una estimació de 127,3 milions).
•       General Dynamics: Banesto, adquirit pel Banco Santander, va prestar 37,5 milions de dòlars a General Dynamics el juliol de 2010 i 78,1 milions el juliol de 2011. General Dynamics construeix submarins nuclears pels Estats Units.
•       Honeywell International: Sovereign Bank, subsidiari del Banco Santander, va prestar 50 milions de dòlars a Honeywell International el març de 2011. Honeywell produeix components per a les armes nuclears dels EUA i duu a terme proves nuclears simulades.
•       Rolls-Royce: el Banco Santander va prestar una estimació de 46,3 milions de dòlars a Rolls-Royce l’octubre de 2011. Rolls-Royce, l’empresa de defensa (a diferència de l’empresa d’automòbils que és part de BMW), està implicada en el programa d’armes nuclears de la Gran Bretanya.
•        Safran: el Banco Santander va proporcionar una estimació de 121,3 milions de dòlars a Safran el desembre de 2010. Safran està implicada en la producció de míssils nuclears francesos.
•       Thales: el Banco Santander va finançar bons emesos per Thales l’octubre de 2010 (una estimació de 139,2 milions), i va prestar a la companyia una estimació de 107,9 milions el desembre de 2010. Thales produeix míssils nuclears francesos.
Inversions del BBVA

•       Babcock & Wilcox: el BBVA i el seu subsidiari Compass Bank van prestar cada un, una estimació de 28 milions de dòlars a Babcock & Wilcox el maig de 2010. Babcock & Wilcox gestiona la planta Pantex de l’Administració nord-americana per a la Seguretat Nuclear Nacional.
•        Bechtel: el Compass Bank va prestar a Bechtel una estimació de 75 milions el juliol de 2011. Bechtel gestiona els laboratoris d’armes nuclears de Los Álamos i Lawrence Livermore als Estats Units.
•        Boeing: el BBVA ha subscrit bons emesos per Boeing des de juliol de 2009 per 80,7 milions, i  ha prestat a la companyia una estimació de 90,2 milions des de novembre de 2008.
•        EADS: el BBVA va subscriure bons emesos per EADS l’agost de 2009 (una estimació de 45 milions de dòlars), i li va prestar una estimació de 111,4 milions l’abril de 2011.

•    Finmeccanica:el BBVA va subscriure bons emesos per Finmeccanica l’octubre de 2009 (una estimació de 44,4 milions de dòlars) i accions emeses el novembre de 2008 (77,9 milions de dòlars). A més, li va proporcionar crèdits el juliol de 2008 (una estimació de 92,2 milions) i el juliol de 2010 (una estimació de 127,3 milions).
•       General Dynamics: el BBVA va subscriure bons emesos per General Dynamics el juny de 2009 (52,5 milions) i el juliol de 2011 (180 milions), i va proporcionar crèdits a la companyia el juliol de 2010 (80 milions de dòlars) i juliol de 2011 (160 milions).
•       Honeywell International: el BBVA va subscriure bons emesos per Honeywell International el febrer de 2009 (21 milions de dòlars) i el febrer de 2011 (21 milions) i va proporcionar un crèdit a la companya el març de 2011 (100 milions).
•       Thales: el BBVA va prestar 87,9 milions a Thales el desembre de 2010.



Font: http://www.fundacioperlapau.org/interior_actualitat.php?ID=2152

Islàndia se'n surt de la crisi...i sense fer de "salvabancs" · Tribuna.cat

Islàndia se'n surt de la crisi...i sense fer de "salvabancs" · Tribuna.cat

10 estratègies de manipulació. Noam Chomsky

Noam Chomsky ens fa una llista de les "10 Estratègies de Manipulació" que s'utilitzen, a través dels mitjans, per fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavitud.

1. Estratègia de la distracció.
2. Crear problemes i després oferir solucions.
3. Estratègia de la gradualitat.
4. Estratègia de diferir.
5. Adreçar-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.
6. Utilitzar l'aspecte emocional més que reflexiu.
7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.
8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.
9. Reforçar l'auto-culpabilitat.
10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

1. La estratègia de la distracció.
L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció, que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir que el public s'interessi pels coneixements essencials de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir distreta l'atenció del públic, allunyar-la dels veritables problemes socials, captivar-la amb temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar.

"El terror es basa en la incomunicació i l'aïllament" (Rodolfo Walsh)

2. Crear problemes i després oferir solucions.
A aquest mètode també se l'anomena "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació", prevista per causar certa reacció al públic, per tal que la gent desitgi les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple: Deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana (Delinqüència), o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de polítiques i lleis estrictes de seguretat, en perjudici de la seva pròpia llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials, de les privatitzacions i dels serveis públics.

3. La estratègia de la gradualitat.
Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, n'hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, any rere any, com es ve fent amb certes privatitzacions. D'aquesta manera, durant les dècades de 1980 i 1990, es van anar imposant condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme): estat del benestar mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents... tants canvis que, si s'haguessin aplicat a la vegada, haurien provocat una revolució.

4. La estratègia de diferir.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a "dolorosa, però necessària" obtenint així l'acceptació pública al moment en que es publicita la decisió, i preparant el terreny per a una aplicació futura (com l'actual reforma del govern sobre l'edat de les pensions i la oposició que ha generat en la societat). És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç que implica la decisió impopular no s'ha de fer immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "després d'això tot anirà a millor i es podrà evitar el sacrifici". Així es dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Adreçar-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.
La majoria de la publicitat televisiva adreçada al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de poca edat o deficient mental. Com més gran sigui l'engany a l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? "Si un s'adreça a una persona com si aquesta tingués 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, aquesta persona tendirà a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític, com la d'una persona de 12 anys.

6. Utilitzar l'aspecte emocional més que reflexiu.
Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un Shock, una mena d'embotiment de l'anàlisi racional, i, finalment, del sentit crític dels individus. (Exemple: mostrar contínuament a les víctimes d'un desastre, d'un atemptat o d'una crisi econòmica, per utilitzar-les com a justificant i així dur a terme "Decisions impopulars, però necessàries". D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

"L'art dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir als pobles. Els pobles deprimits no guanyen. Res gran es pot fer amb la tristesa" (Arturo Jauretche)

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible amb l'accés a la menor quantitat d'informació veritable, de manera que la distància de la ignorància que es planeja entre les classes inferiors i superiors sembli, sigui i romangui inabastable per a les inferiors "

"La majoria dels professors ensenyen fets, els bons professors ensenyen idees i els grans professors ensenyen com pensar" (Jonathan Pool)

"La ignorància és el pitjor enemic de la civilització, i la ignorància sol ser, en els seus efectes, tan malvada com la pròpia maldat" (Eugenio María de Hostos)

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.
Induir al públic a creure que ser simple, estúpid, vulgar i inculte és "La moda", i instant a tractar com a "Bicho estrany" a qui pensa més del compte. ¿Irònic no?

9. Reforçar l'auto-culpabilitat.
Fer creure a l'individu que ell és l'únic culpable de la seva pròpia desgràcia, deguda a la seva poca intel·ligència, mínimes capacitats, o al seu esforç insuficient. Així, en lloc de rebel·lar-se en contra del sistema econòmic l'injust en el què viu, l'individu s'auto-devalua i es culpa, cosa que li genera un estat depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció.

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una esquerda cada cop més gran entre els coneixements del públic i els de les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "Sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de la seua forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú, del que ell es coneix a si mateix. Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control i un poder més grans de manipulació i utilització dels individus. Un control i un poder més grans que el dels individus sobre ells mateixos.

un possible futur

Entrevista amb Harald Welzer

Text José Andrés Rojo

© Elisa González
 

“Tenim una responsabilitat ineludible: desenvolupar una altra manera de viure” 

“La violència en aquest segle té molt de futur”, escriu Harald Welzer a Guerras climáticas. Por qué mataremos (y nos matarán) en el siglo XXI (Katz). Nascut a Hannover el 1958, va estudiar sociologia, psicologia i literatura; actualment dirigeix el Center for Interdisciplinary Memory Research, a Essen, i és professor investigador a la Universitat de Witten-Herdecke. Al seu llibre Welzer ha sabut combinar els seus diferents sabers per fer un lúcid diagnòstic de la perillosa deriva cap a la qual es dirigeix el món: “Aquest segle serà testimoni no solament de migracions massives, sinó de la resolució violenta de problemes de refugiats; no solament de tensions entorn dels drets d’aigua i d’extracció, sinó de guerres pels recursos”. Els subratllats són del mateix Welzer, que d’aquesta manera apunta a uns fenòmens que, en els últims mesos, s’han tornat a instal·lar a les primeres pàgines dels diaris. Sia per catàstrofes naturals, com el terratrèmol al Japó, sia per iniciatives de les mateixes societats, com les revoltes al món àrab, les grans masses d’éssers humans desemparats s’imposen com una marca tràgica del nostre present. “Una de les característiques principals de la violència tal com l’exerceix l’Occident consisteix en el seu esforç per delegar-la tan lluny com li és possible”, apunta Welzer al seu llibre. El que ha canviat avui és, tanmateix, això: ja no hi ha fora; vivim en un món globalitzat.
        A Guerras climáticas, Harald Welzer aconsegueix entreteixir diverses reflexions teòriques amb brusques irrupcions de la realitat. El seu punt de partida és mostrar com els problemes exigeixen solucions només quan es perceben com a amenaces. Així doncs, quan es tracta del canvi climàtic, generalment el que passa és que només es concep com un assumpte secundari, llunyà; un fet que encara no resulta realment problemàtic. Welzer evita abonar-s’hi, i tampoc no és amic d’establir relacions causals fàcils i còmodes. El que ha fet ha estat aixecar un ambiciós mapa de la complexitat en la qual vivim. Les tanques que es van aixecar a Ceuta i Melilla, la llarga línia de la frontera entre els Estats Units i Mèxic vigilada amb instruments d’alta tecnologia, les sequeres catastròfiques que ha patit el Sudan entre 1967 i 1973 i entre 1980 i 2000, els 850 milions de persones que pateixen desnutrició al món… Les marques de violència real o potencial formen part del paisatge de fons sobre el qual construeix el seu discurs. “Durant les pròximes dècades moltes societats entraran en un col·lapse determinat pel clima”, afirma de manera rotunda, però també subratlla que “ningú no creu realment que això passarà”. Aquesta ceguesa davant, per dir-ho d’alguna manera, un imminent apocalipsi es produeix, segons Welzer, per “la complexitat de les cadenes d’accions modernes” i per la “inimputabilitat de les conseqüències d’aquestes accions”. Tot camina cap al desastre, però ningú no sent que l’afecti, no se’n sent responsable. I és que, segurament, tal com explica aquest brillant pensador alemany, quan ens referim a assumptes relacionats amb el clima tractem d’assumptes peculiars: “Es responsabilitza una persona que l’any 2007 té quaranta anys d’un problema la causa del qual s’ubica cronològicament abans del seu naixement i la solució del qual es localitza després de la seva mort, de manera que aquesta persona no pot tenir una influència directa ni sobre el que va causar el problema ni sobre la seva solució”.
        La situació, doncs, és aquesta. I amb aquest panorama com a referència, així com amb la complexa trama de causes heretades i conflictes que vindran, va tenir lloc a Madrid aquesta conversa amb Harald Welzer, un pensador atípic i radical, que sap que les coses s’estan embolicant cada vegada més, però que també sap que hi ha respostes possibles. “Vam ser els occidentals els qui vam inventar aquest model –diu–. Ens toca a nosaltres desmuntar-lo”.  

Encara que pugui resultar una aproximació molt general i vaga, m’agradaria que comencés definint a grans trets el que està passant.
El model de societat en què vivim des de fa gairebé dos-cents anys ja no funciona; està a punt de caducar. És veritat que la crisi no es manifesta amb tota cruesa als països europeus i als Estats Units, que van ser els qui van desenvolupar el model econòmic i social que coneixem gràcies a l’explotació d’altres àrees del món, directament durant l’època colonial i, més endavant, utilitzant mecanismes indirectes. Amb la globalització, però, no hi ha un espai exterior que pugui sostenir el creixement de l’altra part del món, ja no hi ha altres llocs que es puguin explotar. El canvi climàtic mostra que les coses estan arribant al límit: a aquest model, jo crec que li queden vint anys.

Guerras climáticas comença amb una cita d’El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, on es mostra a la clara la crueltat de la colonització. Cal tornar a mirar aquell procés per entendre el que està passant?
A finals del segle XIX i principis del XX es van produir els últims processos de colonització, i convé no oblidar que les democràcies occidentals que avui celebrem pels seus marges de tolerància i llibertat es recolzen, de fet, en una història d’exclusió, neteja ètnica i genocidi. Ja entrat el segle passat, els procediments van anar canviant i es van assajar noves formes de dominació indirectes, a través de l’economia, la posició geopolítica, el control de les infraestructures, la influència sobre els poders locals… L’explotació directa va produir violència directa. Després, els mecanismes de violència es van anar camuflant i el poder es va exercir des de lluny. Les potències explotadores van treure uns avantatges incomparables d’aquesta situació. Sense els recursos que van obtenir a través d’aquestes rapinyes permanents –i impunes–, no haurien pogut avançar mai tant en educació, en el desenvolupament intel·lectual de la seva població, en la construcció de les seves modèliques infraestructures… En aquest sentit, Occident gaudeix d’un gran avantatge en relació amb la resta del món.

A l’inici del seu llibre recorre a la imatge d’un vaixell que, al seu dia, va servir per al comerç d’esclaus i que ha quedat embarrancat enmig del desert, a un parell de centenars de metres de la costa de l’actual Namíbia. El nom del vaixell és Eduard Bohlen i resumeix, d’alguna manera, aquesta història d’ignomínia. Els colonitzadors no solament es van emportar els esclaus: per derrotar les tribus locals, van assassinar dones i nens, van deixar morir de set a poblacions senceres, van crear camps de treballs forçats...
No té sentit ampliar ara aquesta metàfora, que em va servir per mostrar de manera gràfica com el nostre món està enfonsat en la sorra. El nostre model de societat no té més de dos-cents anys, durant els quals ha assolit uns nivells de desenvolupament com no s’havien vist mai. Per això mirem cap enrere amb una actitud compassiva envers totes aquestes cultures i civilitzacions que no van aconseguir sobreviure. El que oblidem és que moltes van durar segles; nosaltres n’hem tingut prou amb dos-cents anys per estar enfonsats.

Un vaixell que a principis del segle XX va embarrancar davant de les costes del que llavors era l’Àfrica del Sud-oest alemanya i que avui està semienterrat permet a Harald Welzer donar una imatge precisa de la nostra situació. El món, tal com l’entenem, s’enfonsa. El canvi climàtic és la clau per entendre els seus desafiaments. “La humanitat no és un actor, sinó una abstracció”, escriu el pensador alemany a Guerras climáticas, i afegeix: “El que existeix en la realitat són subjectes, milers de milions de subjectes…”. I són, per tant, aquests subjectes els que han d’assumir els problemes heretats. L’antic recurs a les grans paraules ha deixat de funcionar: si no hi ha respostes concretes dels ciutadans davant els nous problemes, la sortida és cada vegada més incerta.
       La gran qüestió que Welzer planteja, en tot cas, és si som conscients del que passa. Per fer-ho, en un dels capítols del llibre recorre a explicar el que va passar ja fa segles a l’Imperi romà d’Orient. Cap a l’any 520 dC Constantinoble i altres ciutats van patir els efectes devastadors de diversos terratrèmols, l’Eufrates es va desbordar i va produir una altra reguera de desgràcies i, en fi, va haver-hi greus conflictes amb perses, búlgars i sarraïns, revoltes internes i, fins i tot, el cometa Halley hi va passar per desencadenar diversos temors. Però la gent, tal com recullen els testimonis de l’època, no semblava gaire alarmada.
       Vint anys després, l’any 540 dC, l’Imperi va tornar a patir diverses catàstrofes. Els búlgars i els ostrogots van anihilar les seves ciutats i van sembrar la destrucció, hi va haver terribles terratrèmols i la pesta va omplir les ciutats de cadàvers i va provocar una mortaldat desconeguda fins aleshores. Aquesta vegada, en canvi, la reacció del poble va ser extrema: el pànic, la por i l’alarma van esclatar de manera fulminant i dramàtica.
       Què havia passat perquè es produís un canvi tan dràstic, aquesta manera tan diferent de percebre les coses i enfrontar-s’hi? Seguint Mischa Meier, el gran historiador de l’Antiguitat, Welzer explica que la resposta és “insòlita però plausible”: cap a l’any 500 dC la gent esperava la fi del món i estava preparada per lluitar contra els efectes de l’Apocalipsi. Uns anys més tard, en canvi, les desgràcies no semblaven respondre a cap causa, hom no hi comptava; van irrompre sense haver presentat abans les seves credencials de destrucció. Welzer escriu: “Les catàstrofes no són simplement fets que s’esdevenen, sinó que depèn precisament de la impressió i la interpretació dels afectats que es transformin en amenaces, o no”. Avui dia també passa, amb un fenomen com el canvi climàtic. De la manera de percebre’l i d’interpretar-lo depèn que sigui considerat una amenaça, una amenaça que tothom s’hauria de prendre molt seriosament.

Atesos els efectes dels canvis provocats per les emissions constants de gasos d’efecte hivernacle, hi ha gaires perspectives de sortir-nos-en?
El canvi climàtic està modificant radicalment el nostre món, i és inevitable que les poblacions reaccionin davant aquestes transformacions. Per pura necessitat de supervivència. En aquest context, recórrer a la violència no pot ser l’única opció. Hi ha altres alternatives: si són conscients de la seva situació privilegiada, les societats occidentals poden buscar altres formes d’enfrontar-s’hi. Quan canvien les circumstàncies, no tot ha de ser necessàriament negatiu. Aquests canvis poden obrir noves perspectives, es poden explorar altres possibilitats. El glaç es fon a l’Àrtic i això és evidentment un problema, però alhora ens permet accedir a recursos abans inaccessibles o explorar rutes fins ara desconegudes. Tanmateix, és veritat que s’obre la competència per apropiar-se dels nous recursos i això es pot convertir al seu torn en una nova font de conflictes.

Les causes que es troben darrere els diferents conflictes que es produeixen avui dia al món són moltes i variades. Crida l’atenció el fet que, per primera vegada, l’ONU hagi batejat una d’aquestes guer-res com a guerra climàtica.
Els problemes a Darfur procedeixen del canvi climàtic: la manca de pluges provoca escassetat d’aigua i les sequeres a l’últim devasten el sòl. No hi ha materialment lloc perquè pasturi el bestiar o perquè els camperols sembrin les collites. Per tant, els qui s’enfronten en aquesta terrible guerra de fet lluiten per recursos bàsics. És per això que l’ONU ha parlat de guerra climàtica. Convé ser molt conscients que no sempre serveixen per interpretar els conflictes, d’avui i del passat, els elements ideològics, els ètnics, les estratègies polítiques. Les coses sovint s’analitzen quan ja han fet un tomb, i per això la guerra de Darfur s’explica en funció de conflictes ètnics, quan el que hi ha al darrere és més rellevant i es tracta, simplement, d’una antiga disputa per recursos que són escassos. Passa el mateix al Congo, o a l’Orient Mitjà si es tenen en compte els recursos fòssils, i segurament també a l’Amèrica Llatina.

En un llibre que se centra en els conflictes que poden derivar del canvi climàtic és fàcil preveure que s’hi tractin i s’hi interpretin dades que tenen a veure amb les modificacions del medi ambient, amb l’augment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, amb les tones de diòxid de carboni que suporta l’atmosfera. El que sorprèn en el fascinant assaig de Harald Welzer és trobar-hi també els batecs dels éssers humans. Sobretot aquells batecs que copegen cada vegada amb més força i que, de sobte, desencadenen l’horror. No han passat ni tan sols cinquanta pàgines i a Guerras climáticas ja hi ha aparegut Heinrich Himmler, el jerarca nazi, amb el seu discurs de Posen, on el 4 d’octubre de 1943 va dir: “Teníem el dret moral, teníem el deure davant el nostre poble de matar aquest poble que ens volia matar a nosaltres…”. Parla de l’holocaust i el justifica: diu que els alemanys van haver de matar els jueus perquè els jueus els volien matar a ells. El que Welzer va mostrant és com finalment l’ésser humà tolera aquesta violència tan brutal, com la justifiquen els seus perpetradors, com l’acaben diluint en una responsabilitat llunyana que sosté els seus arguments en el treball dolorós que s’ha de fer per força. Respecte d’això, l’assagista alemany escriu: “Però va ser precisament el fet de sentir-se éssers humans que patien per la tasca que creien que havien de complir el que els va permetre conciliar la imatge moral de si mateixos de ‘bones persones’ amb la crueltat del seu treball”.
       Welzer s’ocupa de les brutalitats dels nazis, però també analitza altres situacions d’extrema violència, on els que es van veure empesos a cometre crims horribles es justifiquen recorrent a una interpretació distorsionada de la realitat. Un exemple és la matança de My Lai, al Vietnam, on els nord-americans van assassinar una població d’ancians, dones i nens. Quan després els van preguntar als interrogatoris per què van disparar a nens i bebès, n’hi va haver que van contestar que tenien por de ser atacats. “I podrien haver atacat? Nens i bebès?”, va indagar el magistrat. I el soldat va contestar: “Podrien haver tingut granades de mà. Les dones els podrien haver llançat cap a nosaltres”.
       “Una visió absolutament irracional de la realitat”, assegura Welzer, que parla de la “desorientació” dels nord-americans a les selves del Vietnam, d’“una pèrdua de control extrema”. I així va avançant en el seu llibre, on tracta amb tot detall un dels genocidis més recents, el que es va produir a Rwanda entre abril i juny de 1994 i on els hutus van assassinar, gairebé sempre amb matxets, entre 500.000 i 800.000 persones, la majoria d’elles tutsis.

Al seu llibre analitza distintes matances, i es pregunta com és possible que aquells que havien conviscut com a veïns siguin capaços de matar-se els uns als altres. El cas de Rwanda és particularment gràfic.
A la brutal matança que els hutus van perpetrar contra els tutsis potser hi havia un rerefons d’escassetat: de nou, el problema dels recursos. I és que quan hi ha una tensió latent n’hi ha prou amb qualsevol excusa per desencadenar una carnisseria. Passa a tot arreu. Si avui dia hi ha pirateria a Somàlia no crec que el fenomen tingui a veure amb l’afany dels joves de la zona per emular Johnny Depp. No és que hagi triomfat Pirates del Carib: el que hi ha és misèria, i deriva de la sobreexplotació dels recursos pesquers. Si ja no puc viure de la pesca, és més fàcil que em dediqui a assaltar els vaixells que passen per allí.

Si la violència no sempre és la resposta als problemes d’escassetat, per què hi ha llocs i situacions en què emergeix el pitjor de l’ésser humà?
Aquesta amenaça sempre hi és, encara que el nivell de vida assolit sigui molt alt. I s’arriben a fer coses que ningú no hauria imaginat ser capaç de fer. L’Alemanya de 1933 era un país molt desenvolupat, amb un nivell educatiu molt alt. Si llavors s’hagués preguntat als seus habitants sobre el que va passar després, la resposta al desplegament de la violència programada i devastadora que va engegar el Tercer Reich hauria estat “no”; que una cosa així no passaria mai, que era inconcebible. Però aquí tenim els camps de concentració i els milions de morts. Quan es posa en marxa un genocidi, al poder que agita les matances no li resulta difícil reclutar voluntaris: hi va haver milers d’hutus disposats a assassinar a cops de matxet els seus veïns tutsis. El cas més proper és el iugoslau. Les inestabilitats socials generen un enorme potencial per desencadenar els canvis més imprevisibles. I, de vegades, aquests es produeixen.

Al seu llibre afirma que aquests canvis imprevisibles es produiran en diferents llocs a causa de fenòmens que tindran a veure, d’una manera o d’una altra, amb el canvi climàtic. Per tant, combatre aquest problema és el desafiament més important ara per ara?
No s’ha de parlar solament de canvi climàtic: hi ha les emissions de diòxid de carboni, però també hi ha totes les altres coses: la sobreexplotació de recursos que a l’últim acaba amb la pesca, amb la biodiversitat, amb el sòl… El que ja no serveix és el model de societat. I si vam ser nosaltres els qui el vam crear, ens toca a nosaltres desmuntar-lo, a cadascú de nosaltres. Cal canviar d’enfocament, desenvolupar una altra manera de viure, una altra economia, una altra manera de mirar-nos. És una responsabilitat ineludible. Mentre visquem en un món que se sosté en l’explotació dels recursos que es troben fora de les nostres fronteres, a la manera colonial, estem explotant el futur d’altres cultures. Un futur que, en un món cada vegada més global, és també el nostre futur.


Estiu (juliol – setembre 2011)

http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=22&ui=557

solucions per al futur del planeta

El Turó de la Peira i el Japó
ANTONI VIVES
16/01/2012
Dues alumnes de segon de batxillerat de la Institució Cultural del CIC de Barcelona acaben de presentar el seu treball de recerca: "El Turó de la Peira autosuficient". L'objectiu del treball de recerca, comenten la Mar i l'Elisabet, era dissenyar un barri energèticament autosuficient a partir d'energies renovables, sense alterar l'estructura bàsica del barri. També volien demostrar que la instal·lació d'energies ...

Bé, en l'edició de paper del periódic "ara" expliquen com posen plaques solars i un miniparc eòlic i al final aconsegueixen produir els mateixos vats que consumien llevat que no podiem emmagatzemar l'energia. Cap a la meitat de l'article parla que els japonesos van a comercialitzar uns cotxes que es podran enganxar a la llum i cedir energia elèctrica durant uns dies. Assenyala aquests cotxes com a la solució per emmagatzemar-la i fer barris autosuficients...

Pot ser sigui el camí per aturar la crisis ecològica mundial i ajudar a sortir de la crisis econòmica.

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Turo-Peira-Japo_0_628737128.html

http://www.elconfidencial.com/motor/2011/08/05/la-casa-se-enchufa-al-coche--82313/

Com va la vida? part II

Com va la vida? entrevista amb el Punset

Urgències climàtiques

Urgències climàtiques

Ignacio Ramonet
Le Monde Diplomatique


La greu crisi financera i l'horror econòmic que pateixen les societats europees estan fent oblidar que-com ho va recordar, el desembre passat, la Cimera del clima de Durban, a Sud-àfrica-el canvi climàtic i la destrucció de la biodiversitat continuen sent els principals perills que amenacen la humanitat. Si no modifiquem ràpidament el model de producció dominant, imposat per la globalització econòmica, arribarem al punt de no retorn a partir del qual la vida humana al planeta deixarà poc a poc de ser suportable.

Fa unes setmanes, l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va anunciar el naixement de l'ésser humà número set mil milions, una nena filipina anomenada Danica. En poc més de cinquanta anys, el nombre d'habitants de la Terra s'ha multiplicat per 3,5. I la majoria d'ells viu ara en ciutats. Per primera vegada els camperols són menys nombrosos que els urbans. Mentrestant, els recursos del planeta no augmenten. I sorgeix una nova preocupació geopolítica: què passarà quan s'agreugi la penúria d'alguns recursos naturals? Estem descobrint amb estupefacció que el nostre "ample món" és finit ...

En el curs de l'última dècada, gràcies al creixement experimentat per diversos països emergents, el nombre de persones sortides de la pobresa i incorporades al consum sobrepassa els cent cinquanta milions ... (1) Com no alegrar d'això? No hi ha causa més justa al món que el combat contra la pobresa. Però això comporta una gran responsabilitat per a tots. Perquè aquesta perspectiva no és compatible amb el model consumista dominant.

És obvi que el nostre planeta no disposa de recursos naturals ni energètics suficients perquè tota la població mundial els faci servir sense fre. Perquè set mil milions de persones consumeixin tant com un europeu mitjà es necessitarien els recursos de dos planetes Terra. I perquè consumissin com un nord-americà mitjà, els de tres planetes.

Des del principi del segle XX, per exemple, la població mundial s'ha multiplicat per quatre. En aquest mateix lapse de temps, el consum de carbó l'ha fet per sis ... El de coure per vint ... De 1950 a avui, el consum de metalls en general s'ha multiplicat per set ... El de plàstics per divuit ... El d'alumini per vint ... L'ONU fa temps avisant-nos que estem gastant "més del 30% de la capacitat de reposició" de la biosfera terrestre. Moralitat: hem d'anar pensant a adoptar i generalitzar estils de vida molt més frugals i menys malgastadors.

Aquest consell sembla de sentit comú però és evident que no s'aplica als mil milions de famolencs crònics del món, ni als tres mil milions de persones que viuen en la pobresa. La bomba de la misèria amenaça a la humanitat. L'enorme bretxa que separa els rics dels pobres continua sent, malgrat els progressos recents, una de les característiques principals del món actual (2).

Aquesta no és una afirmació abstracta. Té traduccions molt concretes. Per exemple, en el temps de lectura d'aquest article (deu minuts), 10 dones van a morir en el món durant el part, i 210 nens de menys de cinc anys van a morir de malalties fàcilment curables (d'ells 100 per haver begut aigua de mala qualitat). Aquestes persones no moren per malaltia. Moren per ser pobres. La pobresa les mata. Mentrestant, l'ajuda dels Estats rics als països en desenvolupament ha disminuït, en els darrers quinze anys, un 25% ... I en el món es segueixen gastant uns 500.000 milions d'euros l'any en armament ...

Si en les pròximes dècades haguéssim de augmentar un 70% la producció d'aliments per respondre a la legítima demanda d'una població més nombrosa, l'impacte ecològic seria demolidor. A més, aquest creixement ni tan sols seria sostenible perquè suposaria major degradació dels sòls, major desertificació, major escassetat d'aigua dolça, major destrucció de la biodiversitat ... Sense parlar de la producció de gasos d'efecte hivernacle i les seves greus conseqüències per al canvi climàtic.

Referent a això, convé recordar que uns 1.500 milions d'éssers humans segueixen usant energia fòssil contaminant procedent de la combustió de llenya, carbó, gas o petroli, principalment a Àfrica, la Xina i l'Índia. Tot just el 13% de l'energia produïda al món és renovable i neta (hidràulica, eòlica, solar, etc.). La resta és d'origen nuclear i sobretot fòssil, la més nefasta per al medi ambient.

En aquest context, preocupa que els grans països emergents adoptin mètodes de desenvolupament depredadors, industrialistes i extractivista, imitant el pitjor que van fer i segueixen fent els actuals Estats desenvolupats. Tot això està produint una gravíssima erosió de la biodiversitat.

Què és la biodiversitat? La totalitat de totes les varietats de tot el vivent. Estem constatant una extinció massiva d'espècies vegetals i animals. Una de les més brutals i ràpides que la Terra hagi conegut. Cada any, desapareixen entre 17.000 i 100.000 espècies vives. Un estudi recent ha revelat que el 30% de les espècies marines està a punt d'extingir a causa de la sobrepesca i del canvi climàtic. Així mateix, una de cada vuit espècies de plantes es troba amenaçada. Una cinquena part de totes les espècies vives podria desaparèixer d'aquí a 2050.

Quan s'extingeix una espècie es modifica la cadena del vivent i es canvia el curs de la història natural. La qual cosa constitueix un atemptat contra la llibertat de la naturalesa. Defensar la biodiversitat és, per tant, defensar la solidaritat objectiva entre tots els éssers vius.

L'ésser humà i el seu model depredador de producció són les principals causes d'aquesta destrucció de la biodiversitat. En les últimes tres dècades, els excessos de la globalització neoliberal han accelerat el fenomen.

La globalització ha afavorit el sorgiment d'un món dominat per l'horror econòmic, en què els mercats financers i les grans corporacions privades han restablert la llei de la jungla, la llei del més fort. Un món en què la recerca de beneficis ho justifica tot. Sigui quin sigui el cost per als éssers humans o per al medi ambient. Referent a això, la globalització afavoreix el saqueig del planeta. Moltes grans empreses prenen per assalt la naturalesa amb mitjans de destrucció desmesurats. I obtenen enormes guanys contaminant, de manera totalment irresponsable l'aigua, l'aire, els boscos, els rius, el subsòl, els oceans ... Que són béns comuns de la humanitat.

Com posar fre a aquest saqueig de la Terra? Les solucions existeixen. Heus aquí quatre decisions urgents que es podrien prendre:

- Canviar de model inspirant-se en l '"economia solidària". Aquesta crea cohesió social perquè els beneficis no van només a uns quants sinó a tots. És una economia que produeix riquesa sense destruir el planeta, sense explotar els treballadors, sense discriminar les dones, sense ignorar les lleis socials.

- Posar fre a la globalització mitjançant un retorn a la reglamentació que corregeixi la concepció perversa i nociva del lliure comerç. Cal atrevir-se a restablir una dosi de proteccionisme selectiu (ecològic i social) per avançar cap a la "desglobalització".

- Frenar el deliri de l'especulació financera que està imposant sacrificis inacceptables a societats senceres, com ho veiem avui a Europa on els mercats han pres el poder. És més urgent que mai imposar una taxa sobre les transaccions financeres per acabar amb els excessos de l'especulació borsària.

- Si volem salvar el planeta, evitar el canvi climàtic i defensar la humanitat, és urgent sortir de la lògica del creixement permanent que és inviable, i adoptar per fi la via d'un "decreixement" raonable.

Amb aquestes simples quatre mesures, una llum d'esperança apareixeria per fi en l'horitzó, i les societats començarien a recobrar confiança en el progrés. Però qui tindrà la voluntat política d'imposar?

NOTES:

(1) Només a Amèrica Llatina, com a conseqüència de les polítiques d'inclusió social implementades per governs progressistes a l'Argentina, Bolívia, Brasil, Equador, Nicaragua, Paraguai, Veneçuela i Uruguai, prop de vuitanta milions de persones van sortir de la pobresa.

(2) Al món, uns 100 milions de nens (sobretot nenes) no estan escolaritzats; 650 milions de persones no disposen d'aigua potable; 850.000.000 són analfabetes, més de 2.000 milions no disposen de clavegueres, ni de vàters .. .; uns 3.000 milions viuen (és a dir s'alimenten, s'allotgen, es vesteixen, es transporten, es cuiden, etc.) amb menys de dos euros diaris.