Entrevista amb Harald Welzer
Text José Andrés Rojo
© Elisa González
“Tenim una responsabilitat ineludible: desenvolupar una altra manera de viure”
“La violència en aquest segle té molt de futur”, escriu Harald Welzer a Guerras climáticas. Por qué mataremos (y nos matarán) en el siglo XXI (Katz). Nascut a Hannover el 1958, va estudiar sociologia, psicologia i literatura; actualment dirigeix el Center for Interdisciplinary Memory Research, a Essen, i és professor investigador a la Universitat de Witten-Herdecke. Al seu llibre Welzer ha sabut combinar els seus diferents sabers per fer un lúcid diagnòstic de la perillosa deriva cap a la qual es dirigeix el món: “Aquest segle serà testimoni no solament de migracions massives, sinó de la resolució violenta de problemes de refugiats; no solament de tensions entorn dels drets d’aigua i d’extracció, sinó de guerres pels recursos”. Els subratllats són del mateix Welzer, que d’aquesta manera apunta a uns fenòmens que, en els últims mesos, s’han tornat a instal·lar a les primeres pàgines dels diaris. Sia per catàstrofes naturals, com el terratrèmol al Japó, sia per iniciatives de les mateixes societats, com les revoltes al món àrab, les grans masses d’éssers humans desemparats s’imposen com una marca tràgica del nostre present. “Una de les característiques principals de la violència tal com l’exerceix l’Occident consisteix en el seu esforç per delegar-la tan lluny com li és possible”, apunta Welzer al seu llibre. El que ha canviat avui és, tanmateix, això: ja no hi ha fora; vivim en un món globalitzat.A Guerras climáticas, Harald Welzer aconsegueix entreteixir diverses reflexions teòriques amb brusques irrupcions de la realitat. El seu punt de partida és mostrar com els problemes exigeixen solucions només quan es perceben com a amenaces. Així doncs, quan es tracta del canvi climàtic, generalment el que passa és que només es concep com un assumpte secundari, llunyà; un fet que encara no resulta realment problemàtic. Welzer evita abonar-s’hi, i tampoc no és amic d’establir relacions causals fàcils i còmodes. El que ha fet ha estat aixecar un ambiciós mapa de la complexitat en la qual vivim. Les tanques que es van aixecar a Ceuta i Melilla, la llarga línia de la frontera entre els Estats Units i Mèxic vigilada amb instruments d’alta tecnologia, les sequeres catastròfiques que ha patit el Sudan entre 1967 i 1973 i entre 1980 i 2000, els 850 milions de persones que pateixen desnutrició al món… Les marques de violència real o potencial formen part del paisatge de fons sobre el qual construeix el seu discurs. “Durant les pròximes dècades moltes societats entraran en un col·lapse determinat pel clima”, afirma de manera rotunda, però també subratlla que “ningú no creu realment que això passarà”. Aquesta ceguesa davant, per dir-ho d’alguna manera, un imminent apocalipsi es produeix, segons Welzer, per “la complexitat de les cadenes d’accions modernes” i per la “inimputabilitat de les conseqüències d’aquestes accions”. Tot camina cap al desastre, però ningú no sent que l’afecti, no se’n sent responsable. I és que, segurament, tal com explica aquest brillant pensador alemany, quan ens referim a assumptes relacionats amb el clima tractem d’assumptes peculiars: “Es responsabilitza una persona que l’any 2007 té quaranta anys d’un problema la causa del qual s’ubica cronològicament abans del seu naixement i la solució del qual es localitza després de la seva mort, de manera que aquesta persona no pot tenir una influència directa ni sobre el que va causar el problema ni sobre la seva solució”.
La situació, doncs, és aquesta. I amb aquest panorama com a referència, així com amb la complexa trama de causes heretades i conflictes que vindran, va tenir lloc a Madrid aquesta conversa amb Harald Welzer, un pensador atípic i radical, que sap que les coses s’estan embolicant cada vegada més, però que també sap que hi ha respostes possibles. “Vam ser els occidentals els qui vam inventar aquest model –diu–. Ens toca a nosaltres desmuntar-lo”.
Encara que pugui resultar una aproximació molt general i vaga, m’agradaria que comencés definint a grans trets el que està passant.
El model de societat en què vivim des de fa gairebé dos-cents anys ja no funciona; està a punt de caducar. És veritat que la crisi no es manifesta amb tota cruesa als països europeus i als Estats Units, que van ser els qui van desenvolupar el model econòmic i social que coneixem gràcies a l’explotació d’altres àrees del món, directament durant l’època colonial i, més endavant, utilitzant mecanismes indirectes. Amb la globalització, però, no hi ha un espai exterior que pugui sostenir el creixement de l’altra part del món, ja no hi ha altres llocs que es puguin explotar. El canvi climàtic mostra que les coses estan arribant al límit: a aquest model, jo crec que li queden vint anys.
Guerras climáticas comença amb una cita d’El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, on es mostra a la clara la crueltat de la colonització. Cal tornar a mirar aquell procés per entendre el que està passant?
A finals del segle XIX i principis del XX es van produir els últims processos de colonització, i convé no oblidar que les democràcies occidentals que avui celebrem pels seus marges de tolerància i llibertat es recolzen, de fet, en una història d’exclusió, neteja ètnica i genocidi. Ja entrat el segle passat, els procediments van anar canviant i es van assajar noves formes de dominació indirectes, a través de l’economia, la posició geopolítica, el control de les infraestructures, la influència sobre els poders locals… L’explotació directa va produir violència directa. Després, els mecanismes de violència es van anar camuflant i el poder es va exercir des de lluny. Les potències explotadores van treure uns avantatges incomparables d’aquesta situació. Sense els recursos que van obtenir a través d’aquestes rapinyes permanents –i impunes–, no haurien pogut avançar mai tant en educació, en el desenvolupament intel·lectual de la seva població, en la construcció de les seves modèliques infraestructures… En aquest sentit, Occident gaudeix d’un gran avantatge en relació amb la resta del món.
A l’inici del seu llibre recorre a la imatge d’un vaixell que, al seu dia, va servir per al comerç d’esclaus i que ha quedat embarrancat enmig del desert, a un parell de centenars de metres de la costa de l’actual Namíbia. El nom del vaixell és Eduard Bohlen i resumeix, d’alguna manera, aquesta història d’ignomínia. Els colonitzadors no solament es van emportar els esclaus: per derrotar les tribus locals, van assassinar dones i nens, van deixar morir de set a poblacions senceres, van crear camps de treballs forçats...
No té sentit ampliar ara aquesta metàfora, que em va servir per mostrar de manera gràfica com el nostre món està enfonsat en la sorra. El nostre model de societat no té més de dos-cents anys, durant els quals ha assolit uns nivells de desenvolupament com no s’havien vist mai. Per això mirem cap enrere amb una actitud compassiva envers totes aquestes cultures i civilitzacions que no van aconseguir sobreviure. El que oblidem és que moltes van durar segles; nosaltres n’hem tingut prou amb dos-cents anys per estar enfonsats.
Un vaixell que a principis del segle XX va embarrancar davant de les costes del que llavors era l’Àfrica del Sud-oest alemanya i que avui està semienterrat permet a Harald Welzer donar una imatge precisa de la nostra situació. El món, tal com l’entenem, s’enfonsa. El canvi climàtic és la clau per entendre els seus desafiaments. “La humanitat no és un actor, sinó una abstracció”, escriu el pensador alemany a Guerras climáticas, i afegeix: “El que existeix en la realitat són subjectes, milers de milions de subjectes…”. I són, per tant, aquests subjectes els que han d’assumir els problemes heretats. L’antic recurs a les grans paraules ha deixat de funcionar: si no hi ha respostes concretes dels ciutadans davant els nous problemes, la sortida és cada vegada més incerta.
La gran qüestió que Welzer planteja, en tot cas, és si som conscients del que passa. Per fer-ho, en un dels capítols del llibre recorre a explicar el que va passar ja fa segles a l’Imperi romà d’Orient. Cap a l’any 520 dC Constantinoble i altres ciutats van patir els efectes devastadors de diversos terratrèmols, l’Eufrates es va desbordar i va produir una altra reguera de desgràcies i, en fi, va haver-hi greus conflictes amb perses, búlgars i sarraïns, revoltes internes i, fins i tot, el cometa Halley hi va passar per desencadenar diversos temors. Però la gent, tal com recullen els testimonis de l’època, no semblava gaire alarmada.
Vint anys després, l’any 540 dC, l’Imperi va tornar a patir diverses catàstrofes. Els búlgars i els ostrogots van anihilar les seves ciutats i van sembrar la destrucció, hi va haver terribles terratrèmols i la pesta va omplir les ciutats de cadàvers i va provocar una mortaldat desconeguda fins aleshores. Aquesta vegada, en canvi, la reacció del poble va ser extrema: el pànic, la por i l’alarma van esclatar de manera fulminant i dramàtica.
Què havia passat perquè es produís un canvi tan dràstic, aquesta manera tan diferent de percebre les coses i enfrontar-s’hi? Seguint Mischa Meier, el gran historiador de l’Antiguitat, Welzer explica que la resposta és “insòlita però plausible”: cap a l’any 500 dC la gent esperava la fi del món i estava preparada per lluitar contra els efectes de l’Apocalipsi. Uns anys més tard, en canvi, les desgràcies no semblaven respondre a cap causa, hom no hi comptava; van irrompre sense haver presentat abans les seves credencials de destrucció. Welzer escriu: “Les catàstrofes no són simplement fets que s’esdevenen, sinó que depèn precisament de la impressió i la interpretació dels afectats que es transformin en amenaces, o no”. Avui dia també passa, amb un fenomen com el canvi climàtic. De la manera de percebre’l i d’interpretar-lo depèn que sigui considerat una amenaça, una amenaça que tothom s’hauria de prendre molt seriosament.
Atesos els efectes dels canvis provocats per les emissions constants de gasos d’efecte hivernacle, hi ha gaires perspectives de sortir-nos-en?
El canvi climàtic està modificant radicalment el nostre món, i és inevitable que les poblacions reaccionin davant aquestes transformacions. Per pura necessitat de supervivència. En aquest context, recórrer a la violència no pot ser l’única opció. Hi ha altres alternatives: si són conscients de la seva situació privilegiada, les societats occidentals poden buscar altres formes d’enfrontar-s’hi. Quan canvien les circumstàncies, no tot ha de ser necessàriament negatiu. Aquests canvis poden obrir noves perspectives, es poden explorar altres possibilitats. El glaç es fon a l’Àrtic i això és evidentment un problema, però alhora ens permet accedir a recursos abans inaccessibles o explorar rutes fins ara desconegudes. Tanmateix, és veritat que s’obre la competència per apropiar-se dels nous recursos i això es pot convertir al seu torn en una nova font de conflictes.
Les causes que es troben darrere els diferents conflictes que es produeixen avui dia al món són moltes i variades. Crida l’atenció el fet que, per primera vegada, l’ONU hagi batejat una d’aquestes guer-res com a guerra climàtica.
Els problemes a Darfur procedeixen del canvi climàtic: la manca de pluges provoca escassetat d’aigua i les sequeres a l’últim devasten el sòl. No hi ha materialment lloc perquè pasturi el bestiar o perquè els camperols sembrin les collites. Per tant, els qui s’enfronten en aquesta terrible guerra de fet lluiten per recursos bàsics. És per això que l’ONU ha parlat de guerra climàtica. Convé ser molt conscients que no sempre serveixen per interpretar els conflictes, d’avui i del passat, els elements ideològics, els ètnics, les estratègies polítiques. Les coses sovint s’analitzen quan ja han fet un tomb, i per això la guerra de Darfur s’explica en funció de conflictes ètnics, quan el que hi ha al darrere és més rellevant i es tracta, simplement, d’una antiga disputa per recursos que són escassos. Passa el mateix al Congo, o a l’Orient Mitjà si es tenen en compte els recursos fòssils, i segurament també a l’Amèrica Llatina.
En un llibre que se centra en els conflictes que poden derivar del canvi climàtic és fàcil preveure que s’hi tractin i s’hi interpretin dades que tenen a veure amb les modificacions del medi ambient, amb l’augment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, amb les tones de diòxid de carboni que suporta l’atmosfera. El que sorprèn en el fascinant assaig de Harald Welzer és trobar-hi també els batecs dels éssers humans. Sobretot aquells batecs que copegen cada vegada amb més força i que, de sobte, desencadenen l’horror. No han passat ni tan sols cinquanta pàgines i a Guerras climáticas ja hi ha aparegut Heinrich Himmler, el jerarca nazi, amb el seu discurs de Posen, on el 4 d’octubre de 1943 va dir: “Teníem el dret moral, teníem el deure davant el nostre poble de matar aquest poble que ens volia matar a nosaltres…”. Parla de l’holocaust i el justifica: diu que els alemanys van haver de matar els jueus perquè els jueus els volien matar a ells. El que Welzer va mostrant és com finalment l’ésser humà tolera aquesta violència tan brutal, com la justifiquen els seus perpetradors, com l’acaben diluint en una responsabilitat llunyana que sosté els seus arguments en el treball dolorós que s’ha de fer per força. Respecte d’això, l’assagista alemany escriu: “Però va ser precisament el fet de sentir-se éssers humans que patien per la tasca que creien que havien de complir el que els va permetre conciliar la imatge moral de si mateixos de ‘bones persones’ amb la crueltat del seu treball”.
Welzer s’ocupa de les brutalitats dels nazis, però també analitza altres situacions d’extrema violència, on els que es van veure empesos a cometre crims horribles es justifiquen recorrent a una interpretació distorsionada de la realitat. Un exemple és la matança de My Lai, al Vietnam, on els nord-americans van assassinar una població d’ancians, dones i nens. Quan després els van preguntar als interrogatoris per què van disparar a nens i bebès, n’hi va haver que van contestar que tenien por de ser atacats. “I podrien haver atacat? Nens i bebès?”, va indagar el magistrat. I el soldat va contestar: “Podrien haver tingut granades de mà. Les dones els podrien haver llançat cap a nosaltres”.
“Una visió absolutament irracional de la realitat”, assegura Welzer, que parla de la “desorientació” dels nord-americans a les selves del Vietnam, d’“una pèrdua de control extrema”. I així va avançant en el seu llibre, on tracta amb tot detall un dels genocidis més recents, el que es va produir a Rwanda entre abril i juny de 1994 i on els hutus van assassinar, gairebé sempre amb matxets, entre 500.000 i 800.000 persones, la majoria d’elles tutsis.
Al seu llibre analitza distintes matances, i es pregunta com és possible que aquells que havien conviscut com a veïns siguin capaços de matar-se els uns als altres. El cas de Rwanda és particularment gràfic.
A la brutal matança que els hutus van perpetrar contra els tutsis potser hi havia un rerefons d’escassetat: de nou, el problema dels recursos. I és que quan hi ha una tensió latent n’hi ha prou amb qualsevol excusa per desencadenar una carnisseria. Passa a tot arreu. Si avui dia hi ha pirateria a Somàlia no crec que el fenomen tingui a veure amb l’afany dels joves de la zona per emular Johnny Depp. No és que hagi triomfat Pirates del Carib: el que hi ha és misèria, i deriva de la sobreexplotació dels recursos pesquers. Si ja no puc viure de la pesca, és més fàcil que em dediqui a assaltar els vaixells que passen per allí.
Si la violència no sempre és la resposta als problemes d’escassetat, per què hi ha llocs i situacions en què emergeix el pitjor de l’ésser humà?
Aquesta amenaça sempre hi és, encara que el nivell de vida assolit sigui molt alt. I s’arriben a fer coses que ningú no hauria imaginat ser capaç de fer. L’Alemanya de 1933 era un país molt desenvolupat, amb un nivell educatiu molt alt. Si llavors s’hagués preguntat als seus habitants sobre el que va passar després, la resposta al desplegament de la violència programada i devastadora que va engegar el Tercer Reich hauria estat “no”; que una cosa així no passaria mai, que era inconcebible. Però aquí tenim els camps de concentració i els milions de morts. Quan es posa en marxa un genocidi, al poder que agita les matances no li resulta difícil reclutar voluntaris: hi va haver milers d’hutus disposats a assassinar a cops de matxet els seus veïns tutsis. El cas més proper és el iugoslau. Les inestabilitats socials generen un enorme potencial per desencadenar els canvis més imprevisibles. I, de vegades, aquests es produeixen.
Al seu llibre afirma que aquests canvis imprevisibles es produiran en diferents llocs a causa de fenòmens que tindran a veure, d’una manera o d’una altra, amb el canvi climàtic. Per tant, combatre aquest problema és el desafiament més important ara per ara?
No s’ha de parlar solament de canvi climàtic: hi ha les emissions de diòxid de carboni, però també hi ha totes les altres coses: la sobreexplotació de recursos que a l’últim acaba amb la pesca, amb la biodiversitat, amb el sòl… El que ja no serveix és el model de societat. I si vam ser nosaltres els qui el vam crear, ens toca a nosaltres desmuntar-lo, a cadascú de nosaltres. Cal canviar d’enfocament, desenvolupar una altra manera de viure, una altra economia, una altra manera de mirar-nos. És una responsabilitat ineludible. Mentre visquem en un món que se sosté en l’explotació dels recursos que es troben fora de les nostres fronteres, a la manera colonial, estem explotant el futur d’altres cultures. Un futur que, en un món cada vegada més global, és també el nostre futur.
Estiu (juliol – setembre 2011)
http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=22&ui=557
